La bretxa salarial de gènere és una realitat que encara persisteix en moltes societats, i és una de les principals causes de la desigualtat entre homes i dones. Tot i els avenços en els drets i la consciència social, les dones sovint guanyen menys que els homes per realitzar el mateix treball o per tenir responsabilitats similars.
Aquesta bretxa no és només una qüestió de diferències en els salaris, sinó que també reflecteix una estructura social i econòmica que perpetua la desigualtat. Factors com la segregació laboral, la manca de polítiques de conciliació, la discriminació i els estereotips de gènere contribueixen a mantenir aquesta barrera.
A Espanya, la diferència entre el que guanyen homes i dones no sols persisteix, sinó que ha augmentat: en 2023 la bretxa es va situar en el 19,6%, enfront del 19% de l’any anterior.
Els homes guanyen de mitjana gairebé uns 5.000 € més a l’any que les dones (Font: Enquesta de Població activa 2023 de l’INE).
Aquesta desigualtat no és casual ni conjuntural. S’alimenta de múltiples factors interrelacionats:
-Major concentració de dones en ocupacions a temps parcial
-Penalització per maternitat
-Asunción majoritària de les tasques de cures no remunerades
-Menor representació de dones en llocs directius (sostre de cristall)
És important entendre que la bretxa salarial de gènere no és només un problema individual, sinó un obstacle que afecta tota la societat, limitant les oportunitats de les dones i perpetuant la desigualtat.
En el Projecte DIGECP, cofinançat per la Unió Europea treballem al costat de governs locals per a transformar aquesta realitat, a través d’impulsa polítiques locals amb Igualtat de gènere. (Més Informació)
Per avançar cap a una societat més justa i igualitària, cal seguir treballant per eliminar aquesta bretxa i promoure un entorn laboral que valori i reconegui el mèrit i l’esforç de tothom, independentment del gènere.
Artícle publicat per Marta Macias Quesada amb el suport de la Junta de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere.
El racisme institucional té un nom i el sap tothom. Tenim clar com es diu el que va fer Hitler. Però, en canvi, el que fan certs governs contra les dones no té nom.
A l’Afganistan, per exemple, hi ha la prohibició completa del treball femení fora de les pròpies llars; les dones no poden estudiar ni en escoles ni universitats i estan obligades a portar burca.
A l’Iran, les dones necessiten el permís masculí per estudiar, treballar o viatjar, no tenen dret a l’herència en cas de tenir germans i les nenes poden ser obligades a casar-se a partir dels deu anys.
En països com Benín, Burkina Faso, Camerun, Txad, Costa d’Ivori, Egipte, Eritrea, Etiòpia, Gàmbia, Ghana, Guinea, Guinea-Bissau, Iraq, Kènia, Mali, Mauritània, Níger, Nigèria, República Centreafricana, Senegal, Serra Lleona, Somàlia, Sudan, Tanzània, Togo, o Iemen, la mutilació genital femenina i els matrimonis forçats són pràctiques generalitzades.
Al Iemen, davant d’un tribunal, una dona només es considera la meitat d’una persona; és a dir, «el testimoni de dues dones és igual al testimoni d’un sol home». A més, es prohibeix a les dones atestar en casos d’adulteri, de calúmnia o de robatori.
Com altres països, Iemen té un sistema polític on les dones no són subjecte de dret i, per tant, no tenen cap refugi civil o polític que les protegeixi. Són països on la indefensió de les dones és una constant i on la desigualtat va més enllà de la possibilitat d’accedir a les oportunitats. Països regits per un sistema polític on el patriarcat és inquisidor i on el poder dels homes només s’aconsegueix a través de la violència.
L‘apartheid va posar nom al racisme institucional pel qual el govern de Sud-àfrica legitimava la segregació o separació de la població per motius racials o ètnics, i sotmetia la població negra a un tracte discriminatori. L’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional de 2002 va definir l’apartheid com «un acte inhumà comès en el context d’un règim institucionalitzat d’opressió i dominació sistemàtiques d’un grup racial per sobre qualsevol altre grup racial realitzat per mantenir aquest règim».
Tenir el nom d’apartheid va facilitar definir el sistema instaurat a Sud-àfrica. Permetia definir un sistema polític basat en una determinada conducta racista, que es diferenciava del racisme pel fet d’estar institucionalitzat i legitimat per un govern.
El nom i la definició d’aquest tipus de racisme va facilitar que passés a classificar-se com a crim de lesa humanitat i que s’incorporés específicament i amb el nom d’apartheid a l’article 7 de l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional de 2002. Aquest article estableix una llista de crims de lesa humanitat, i ho són, tal com estableix l’article, quan es cometen com a part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra una població civil i amb coneixement d’aquest atac.
El món sencer va fer un pas endavant en considerar l’apartheid com a crim terrible i dolós contra la humanitat. Ara hem de buscar un nom que faciliti la denúncia dels governs que odien les dones, que en legitimen el maltractament i la degradació de forma expressa i generalitzada. Busquem un nom per denunciar els governs que esclavitzen les dones obligant-les a cobrir el seu rostre, que els prohibeixen l’accés a l’educació o els fa impossible tenir un mitjà de subsistència. És un atac generalitzat, sistemàtic i conegut contra una part de la població civil, en aquest cas les dones i les nenes, i és per tant un crim de lesa humanitat.
Posar nom a les coses és el primer pas per saber de què parlem. Tenim identificats els països: són, entre d’altres, els governs de l’Afganistan, Iemen, Iraq, Aràbia Saudita o l’Iran. Busquem un nom, denunciem i demanem a Nacions Unides i la Cort Penal internacional que s’inclogui com a crim de lesa humanitat. Ara és l’hora que les democràcies desemmascarin els governs misògins i els portin davant de la justícia. Portem la lluita fins al final.
Posem-hi un nom clar i universal. Un nom per descriure la violació de drets fonamentals de les dones i només pel fet de ser-ho.
Proposo un nom: Estat contra les dones. State against Women. SAW.
