Com hauria de ser un model de ciutat més igualitària? “En el 2050 el 80% de la població viurà a les ciutats. Les ciutats han de trencar amb la bretxa de gènere i les desigualtats socials”
Cerdanyola del Vallès és un dels municipis de Catalunya i Balears que entra a formar part de la comunitat de ciutats que obté el Distintiu per la Igualtat de Gènere
La certificació d’Igualtat de l’àmbit municipal ha estat testada i considerada com una eina d’innovació efectiva i d’èxit, i en concret, com una eina útil per reduir les desigualtats.
Avui, divendres 31 de març, s’ha dut a terme l’acte de lliurament del Distintiu a la Sala d’Actes del Museu d’Art de Cerdanyola, amb la participació de Pepi Rivera, Primera Tinenta d’Alcaldia de l’Ajuntament i de Marta Macias, presidenta de Forgender Seal. El Distintiu l’ha rebut l’alcalde de la ciutat, Carlos Cordón.
La Norma SG CITY 50-50 és la primera eina que permet implantar, avaluar i certificar un sistema de gestió a favor de la igualtat de gènere en l’àmbit dels governs locals.
Durant els propers dos anys, l’Ajuntament de Cerdanyola haurà d’implementar les accions recollides al Pla de Compromís que ha elaborat en favor de la transversalització de la perspectiva de gènere, tant a nivell intern com a les seves polítiques públiques.
Algunes de les fites que incorpora el Distintiu són:
Millora les competències de gestió municipal i potencia les capacitats tècniques i polítiques cap a la igualtat.
Facilita la integració de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques municipals.
És una oportunitat per corregir pràctiques de caràcter discriminatori i relacions de poder injustes.
El municipi de Cerdanyola entra a formar part de la comunitat del Distintiu per la Igualtat de Gènere SG CITY 50-50 per a l’intercanvi de bones pràctiques i solucions identificades davant possibles barreres en l’aplicació transversal de la perspectiva de gènere a l’àmbit municipal.
El Ministeri d’Hisenda i Funció Pública posarà en marxa un registre de plans d’igualtat de les administracions públiques i els seus protocols davant de l’assetjament sexual i per raó de sexe, segons publica aquest dimarts del Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).
El registre contindrà els documents suport dels plans i protocols que ja han estat objecte d’aprovació per les seves administracions respectives, permetent unir en un sol espai tots els documents adoptats en aquesta matèria, als efectes de facilitar a la ciutadania el seu accés i coneixement.
Al Registre de Plans d’Igualtat s’han d’incorporar els plans de totes les administracions públiques -estatal, autonòmica i local-, així com dels organismes públics que tinguin aquesta consideració o que hi estiguin integrats i tinguin un pla d’igualtat propi. També s’hi inclouran els protocols davant l’assetjament sexual i per raó de sexe del mateix àmbit.
Els plans i protocols seran publicats a la secció d’igualtat de la pàgina web del Ministeri d’Hisenda i Funció Pública https://funcionpublica.hacienda.gob.es així com al portal www.administracion.gob.es per a general coneixement.
Amb motiu de la celebració del 8 de març, Dia Internacional de la Dona, el programa Inspira’t de Ràdio Rubí ha fet un programa especial i ha convidat a Marta Macias, presidenta de l’Associació Forgender Seal.
Com podem combatre el sistema patriarcal? Estem en una zona geogràfica on es defensen els drets humans de les dones? Quin rol juga l’administració local en la integració de la Igualtat a les ciutats? La resposta a aquestes i altres preguntes en la conversa de Marta Macias Quesada amb Conchita Fernández de la Cruz directora del programa Inspira’t de Ràdio Rubí
Artícle publicat per Marta Macias Quesada amb el suport de la Junta de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere.
El racisme institucional té un nom i el sap tothom. Tenim clar com es diu el que va fer Hitler. Però, en canvi, el que fan certs governs contra les dones no té nom.
A l’Afganistan, per exemple, hi ha la prohibició completa del treball femení fora de les pròpies llars; les dones no poden estudiar ni en escoles ni universitats i estan obligades a portar burca.
A l’Iran, les dones necessiten el permís masculí per estudiar, treballar o viatjar, no tenen dret a l’herència en cas de tenir germans i les nenes poden ser obligades a casar-se a partir dels deu anys.
En països com Benín, Burkina Faso, Camerun, Txad, Costa d’Ivori, Egipte, Eritrea, Etiòpia, Gàmbia, Ghana, Guinea, Guinea-Bissau, Iraq, Kènia, Mali, Mauritània, Níger, Nigèria, República Centreafricana, Senegal, Serra Lleona, Somàlia, Sudan, Tanzània, Togo, o Iemen, la mutilació genital femenina i els matrimonis forçats són pràctiques generalitzades.
Al Iemen, davant d’un tribunal, una dona només es considera la meitat d’una persona; és a dir, «el testimoni de dues dones és igual al testimoni d’un sol home». A més, es prohibeix a les dones atestar en casos d’adulteri, de calúmnia o de robatori.
Com altres països, Iemen té un sistema polític on les dones no són subjecte de dret i, per tant, no tenen cap refugi civil o polític que les protegeixi. Són països on la indefensió de les dones és una constant i on la desigualtat va més enllà de la possibilitat d’accedir a les oportunitats. Països regits per un sistema polític on el patriarcat és inquisidor i on el poder dels homes només s’aconsegueix a través de la violència.
L‘apartheid va posar nom al racisme institucional pel qual el govern de Sud-àfrica legitimava la segregació o separació de la població per motius racials o ètnics, i sotmetia la població negra a un tracte discriminatori. L’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional de 2002 va definir l’apartheid com «un acte inhumà comès en el context d’un règim institucionalitzat d’opressió i dominació sistemàtiques d’un grup racial per sobre qualsevol altre grup racial realitzat per mantenir aquest règim».
Tenir el nom d’apartheid va facilitar definir el sistema instaurat a Sud-àfrica. Permetia definir un sistema polític basat en una determinada conducta racista, que es diferenciava del racisme pel fet d’estar institucionalitzat i legitimat per un govern.
El nom i la definició d’aquest tipus de racisme va facilitar que passés a classificar-se com a crim de lesa humanitat i que s’incorporés específicament i amb el nom d’apartheid a l’article 7 de l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional de 2002. Aquest article estableix una llista de crims de lesa humanitat, i ho són, tal com estableix l’article, quan es cometen com a part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra una població civil i amb coneixement d’aquest atac.
El món sencer va fer un pas endavant en considerar l’apartheid com a crim terrible i dolós contra la humanitat. Ara hem de buscar un nom que faciliti la denúncia dels governs que odien les dones, que en legitimen el maltractament i la degradació de forma expressa i generalitzada. Busquem un nom per denunciar els governs que esclavitzen les dones obligant-les a cobrir el seu rostre, que els prohibeixen l’accés a l’educació o els fa impossible tenir un mitjà de subsistència. És un atac generalitzat, sistemàtic i conegut contra una part de la població civil, en aquest cas les dones i les nenes, i és per tant un crim de lesa humanitat.
Posar nom a les coses és el primer pas per saber de què parlem. Tenim identificats els països: són, entre d’altres, els governs de l’Afganistan, Iemen, Iraq, Aràbia Saudita o l’Iran. Busquem un nom, denunciem i demanem a Nacions Unides i la Cort Penal internacional que s’inclogui com a crim de lesa humanitat. Ara és l’hora que les democràcies desemmascarin els governs misògins i els portin davant de la justícia. Portem la lluita fins al final.
Posem-hi un nom clar i universal. Un nom per descriure la violació de drets fonamentals de les dones i només pel fet de ser-ho.
Proposo un nom: Estat contra les dones. State against Women. SAW.
