Article d’opinó de la Sra. Marta Macias, presidenta de Forgender Seal, publicat a La Indepenent. 

Catalunya està descobrint el feminisme, són moltes les veus que situen la igualtat com l’eix principal de la democràcia i de la justícia. L’evolució en pocs anys ha estat molt important i han estat claus els nous referents femenins i feministes per a la construcció d’aquesta nova societat que vol ser més igualitària.

La lluita feminista més optimista té molts fronts i és molt conscient que la desigualtat de gènere té multitud de formes amb resultats canviants. La desigualtat es molta segons les circumstàncies, els àmbits, les relacions de poder, les característiques personals, els trets ètnics, l’edat, el nivell d’estudis o la situació econòmica, d’entre altres.

El concepte i les implicacions de les interseccionalitats són la base d’una correcta incorporació de la perspectiva de gènere. Les polítiques d’àmbit públic i privat han d’avançar i saber diferenciar la tipologia de discriminacions per raó de gènere perquè no totes les dones són iguals, ni totes han tingut les mateixes oportunitats.

Dos exemples poden il·lustrar masclismes directes o indirectes, circumstàncies i realitats ben diferents, però que perpetuen les desigualtats i estigmatitzen les dones.

Una d’aquestes realitats està vinculada a la dona de raça negra. Sovint vinculem la pobresa amb el continent africà. I quasi sempre amb la dona negra i s’accentua la discriminació atribuint-li exclusivament el rol de mare. Desapareix la dona com subjecte de dret i es converteix en un reclam per a la solidaritat.

No es percep la dona com a titular de dret que busca la igualtat i la justícia malgrat la seva limitació de recursos i la manca de lleis que l’empara. Es podria donar a conèixer i per tant, reconèixer la seva lluita en pro de la igualtat, deixar d’amagar les lleis discriminatòries que l’arraconen, i denunciar els governs que perpetuen les discriminacions. Hauríem de ser una societat prou madura per reclamar una imatge valoritzadora i rebutjar la perpetua desigualtat.

El segon exemple intersectorial és l’assetjament laboral masclista, dones apoderades on l’escletxa salarial o el càrrec no és la qüestió. Com he dit, la discriminació per raó de gènere té moltes cares, a vegades és tan subtil que pots dubtar de si qui l’està exercint n’és prou conscient del seu comportament masclista.

L’assetjament laboral masclista, encara avui, està per denunciar. Situacions com no respondre als informes enviats o a les propostes fetes, no convocar a reunions on els temes a tractar són de l’àrea de responsabilitat, poques o cap resposta més enllà d’un somriure, no deixar marge a la participació en la presa de decisions, reunions amb veus autoritàries i formes posturals agressives. O les contraordres a l’equip, retirar veladament la responsabilitat del pressupost que es gestiona o repetir una idea que fa dos minuts ha donat una dona i que ara “ell”, repeteix fent-se-la seva.

Aquest comportament masclista pot ser constant o dilatat en el temps i tot sovint és protagonitzat per líders que amb el micròfon a la mà o amb un tuït ràpid es declaren defensors dels drets humans de les dones.

La diferència entre les dues situacions són moltes, però coincideixen en que són actuacions masclistes i que cap dels dos supòsits són denunciables, perquè estan amagades i  tot és molt subtil.