Era negra, pobra i dona al Kentucky dels 50. Bell hooks semblava condemnada. Però va lluitar per ella i per tots els oprimits. Perquè, com diu el seu llibre, ‘El feminisme és per a tothom’.

El seu veritable nom és Gloria Jean Watkins, però entrarà en els llibres d’història com bell hooks, així, en minúscules, que és com pretén passar ella per la vida perquè el que destaqui no sigui la seva figura, sinó les seves idees. I quan entre en aquests llibres durant tant de temps vetats a les dones haurà aconseguit un triomf majúscul, perquè la seva lluita feminista no serà teoria: serà resultats.

Gloria Jean Watkins va néixer en un petit poble de Kentucky, Hopkinsville, en 1952. Mitja dotzena de germans (cinc noies i un noi), un pare amb un ajustat sou de vigilant, una mare mestressa de casa i una experiència poc agradable en un institut integrat plagadito de blancs (després del pas per una escola segregada) li van fer prendre consciència que el lloc que li havia estat assignat en el món no li anava a posar les coses fàcils: negra, pobra i a més dona. Si en casos com el seu l’ordre dels factors altera o no el producte és una cosa sobre la qual Gloria Jean, doctorada en Llengua Anglesa amb una tesi sobre Toni Morrison, continua reflexionant i, armada (i ancorada) amb el bagatge de bell hooks, escrivint.

Perquè bell hooks és un àlies i una arma. Resulta de la combinació de les lletres dels noms i cognoms de la seva mare i la seva àvia, i la posiciona en el món i li dóna una perspectiva d’anàlisi fonamental en la seva obra: la vivència.

CRIT CONTRA L’OPRESSIÓ
Gairebé dues dècades havien passat des de la primera vegada que hooks va publicar un llibre teoritzant sobre la triple segregació -de raça, de classe i de gènere- que havia sofert en les seves carns (‘Ain’t I a woman? Black woman and Feminism’, de 1981) quan va aparèixer als Estats Units l’obra que, 17 anys més tard (17 anys més tard!), s’acaba de publicar en castellà: ‘El feminisme és per a tothom’, 19 capítols que aborden qüestions com a dona i ocupació, raça i gènere, el matrimoni i les relacions de parella, l’educació feminista, la imposició dels cànons de bellesa o la masculinitat feminista. Un llibre amb dos objectius fonamentals: eliminar prejudicis entorn del feminisme i treure’l de l’acadèmia per a fer-lo arribar a les dones del carrer, ja que fins llavors semblava una lluita exclusiva de les dones blanques burgeses, que rebutjaven incloure el component racial i el de classe en la seva reivindicació, perquè creien que la descafeïnava.

no sols a elles. El títol del llibre feia (fa) una crida clara: el feminisme és un crit contra l’opressió, i els homes han de conèixer i secundar aquest moviment no sols perquè els farà prendre consciència de la seva responsabilitat en el sexisme, sinó també perquè ells mateixos són víctimes del sistema. Hooks no es cansa de repetir que la lluita ha de ser conjunta perquè l’enemic de la dona no és l’home, sinó el patriarcat, del jou del qual ell tampoc escapa.

REFORMISTES O RADICALS?
La mirada de hooks es posa també sobre el propi moviment: sobre la forma en què algunes dones perpetuen el masclisme, sobre la necessitat de detectar -i comprendre i denunciar- quines altres discriminacions se superposen a la de ser dona, sobre la diferència entre les feministes reformistes, les que només aspiren a aconseguir les cotes de poder dels homes, i les radicals, les que tenen clar que «mai aconseguiran la igualtat dins del patriarcat supremacista blanc existent», escriu l’activista. Les que no propugnen un feminisme antihombres, sinó antiinjusticias. Curiosament, les que solen emportar-se, avui i aquí, l’apel·latiu ‘feminazis’. Les que més por donen al sistema. Us sona, no?

Perquè el llibre de hooks no sols parla del que passava als Estats Units fa 50 anys: per desgràcia, fa 20 anys estava parlant d’avui. No d’allí, llavors, amb elles. D’aquí, ara, amb tots.

Font: El Periódico de Catalunya

Et pot interssar també:  Llibre: “Ain’t I a Woman?”